No-ficció, o ficció verificable
És ben normal que els periodistes publiquin ficció, així que veig perfectament acceptable que els escriptors escriguin no-ficció. Personalment, em veig capaç de patir la Síndrome de l’impostor en diverses categories sense cap neguit (o amb tots els neguits, jo què sé).
La cosa és que, a voltes, em veig necessitat d’explicar com em fa sentir quelcom que he vist o sentit. Que si una guerra, que si un masclisme, que si ets autista, que si… I no ho faig més sovint, perquè de vegades m’enfado molt mentre escric. Acabo com un capellà llençant odi i bilis des de la meva trona de predicar. Tanmateix, hi ha vegades, que no puc evitar voler donar el meu parer.
Un esclau al jardí sonor
La meva salut mental ha estat una mica d’aquella manera tota la meva vida. No va ser fins passats els quaranta que em van descobrir un autisme que, a toro pasao, hauria d’haver estat força evident.
És molt senzill saber quan quelcom s’ha cremat si ens ho trobem tot en cendres, però hi ha cremors que van per dins, silenciades i letals, erosionant l’ànim i les ganes de viure.
Quan en Chris Cornell (aquell dels Soundgarden pels qui ja teniu uns anyets), va decidir treure’s la vida, jo no estava en el meu millor moment. Això em va fer començar en quants suicidis podia comptar al meu voltant. I em com el meu no havia passat mai d’ideació.
Aquest llibre recull experiències, opinions i un parell de relats, perquè la ficció pot amagar la no-ficció amb una superba facilitat.
El text el va corregir en Ruben Giró i inclou un pròleg d’en David Barceló, altrament conegut com a 33 Revolucions, un dels millors programes de música de la ràdio.
Mil paraules i Jo
A la meva aixeta puc escriure de qualsevol refotuda cosa mercès a les meves meravelloses PolPatrones, que aportacions econòmiques a part, em donen un suport emocional per la seva simple existència. De ficció o de no-ficció, és indiferent.
Però tampoc és qüestió d’atabalar a ningú. Així que he descobert que un text de mil paraules, em permet explicar la meva opinió sobre qualsevol tema sense entrar massa a fons o repetir arguments que ja avorreixen.
Aquí hi ha textos sobre temes bèl·lics, masclisme, sexisme, autisme i capacitisme. I són tots opinions meves, així que no hi ha ningú més a qui cardar la culpa.
Tots els articles estan publicats en obert a l’aixeta i potser algun dia m’animo i autopublico el llibre.
Valruspines Edicions 